logo

Llegir ens fa lliures

T’agrada escriure ? Aqueste és el teu Racó Literari, un espai on la lectura i l’escriptura són els protagonistes gràcies a les teues creacions.
Aquests són alguns dels nostres relats:

Click

Insisteix, a mi em sembla divertit, bevem, ens besem, riem, ens desitgem. Torna a insistir, però a mi em fa vergonya, “Va, vinga sols una”, “Lleva’t la brusa”, “Del tot”. Alguna cosa és diferent a la seua veu, als seus ulls. O tal volta als meus. Tan sols sé que ja no vull continuar, he canviat d’opinió. Però ell, ell ja no és ell o tal volta ara sí ho és. Ja no juguem els dos, no escolta, ordena “Mira allà”, “Dobla la cama”. Vull que s’ature, però continua i cada “click” em trenca, i jo m’esvaisc, amb cada captura em fa presonera al seu mòbil.

La Cursa

La cursa havia començat, després d’anys d’entrenament colze a colze.

Però ell es creia més ràpid, més bo. Jo lluitava amb totes les meues forces, i ell, ell em feia caure i seguia avant.

De sobte, com conjurat pel meu contrari, al meu camí aparegueren clots, escletxes.

Ensopegava, queia, ell es reia, m’alçava. Desesperada, tractava de córrer pel seu terreny, però el crit del públic m’ho impedia. “Al teu lloc!”

I podria haver parat. Haver dit adéu al sofriment. Però no em rendiria. Tornaríem a córrer com a iguals la cursa de la vida.

Truquen a la porta del meu despatx. Ell entra, nerviós.

“Diga’m, havia treballat abans d’enginyer?”, pregunte.

( Finalista VIII Edició Concurs Microrelats Tiranti@nes  (2016)

101 Sabates

Als dos extrems del carrer vivien dos xiques econòmicament molt diferents.
Una tenia cent parells de sabates i l’altra, un parell, però que per a ella eren més valuoses que tot l’or del món. Eren roges, còmodes i brillants.

La primera xiqueta sempre passejava trista perquè encara que aconseguia tot el que volia mai estava satisfeta, i la segona, sempre molt feliç.

Un dia van topar al carrer la xiqueta del centenar de sabates va veure les de la xiqueta i li va proposar canviar-li eixes sabates per totes les seues, però es va negar.
I aleshores va comprendre que: “ No és millor qui més té sinó qui menys necessita”

( Finalista 2n cicle d’ESO. Col·legi Abecé)

Els nostres majors, els meus iaios

Ell estava en eixa habitació, en la que ningú vol estar, amb l’electrocardiograma representant el pols del pacient recolzat al llit. En eixa habitació on sols s’està feliç si hi ha una dona amb un nounat al braç; però feia molt de temps que el meu avi havia deixat de ser un nounat, concretament setanta-nou anys.

Setanta-nou anys on la seua vida no va començar com la que tothom vol, sense pares, amb una tia que no li feia cas i per acabar vivint amb una dona que no coneixia de res, però que el va cuidar com si fos un més dels seus fills. Una vida difícil que ell va decidir que no anava a impedir-li fer el que li agradava. Es va casar amb vint anys, va tindre dos fills i es va dedicar a les seues dos grans aficions; els camions i al futbol, com àrbitre.

La meua vida va començar d’altra forma, amb ell sempre al meu costat. Molts records s’agrupen al meu cap. Com quan amb menys d’un any, en Nadal, es va quedar assegut en una cadira amb mi damunt de la seua cama fent-me fer bots mentre alçava i baixava la cama, és clar que estaria cansat, però va seguir perquè sabia que m’agradava i em feia riure. Com m’agradaria tornar a eixos moments on la vida pareixia tan fàcil al seu costat, on la preocupació més gran era si posar un canal de televisió o un altre, on la rutina després del col·legi era que ell em recollira, passar sempre pel mateix carrer, arribar a sa casa, menjar i quedar-nos adormits al sofà veient la televisió. També recorde aquelles vesprades quan els meus pares
tardaven més en arreplegar-me i ell em proposava fer bots al matalaf per distreure’m.
També recorde aquella vegada que vaig veure una tortuga en una botiga d’animals, em vaig quedar mirant-la i ell va entrar i la va comprar. Després va haver de convéncer els meus pares per a que poguera quedar-me-la. A més els meus avis tenien un gos amb el qual sempre estava jugant, jo crec que ahí va començar el meu amor pels animals. Des que tinc ús de memòria que recorde demanar als meus
pares tindre un gos; amb 8 anys a Nadal vaig anar a la seua casa i em van guiar fins a una caixeta de mitja mida amb forats als costats. Quan la vaig obrir vaig veure que dins hi havia un gosset petit d’uns tres mesos que em va començar a llepar la mà. Aquell va ser un dels moments més feliços de la meua vida, ja que era la primera vegada que tenia un cadell tan petit a les mans. Mentre jo jugava amb ell, el meu pare
parlava amb ell per a dir-li que havien fet una bogeria adoptant-lo, ja que nosaltres no ens podíem fer càrrec pels horaris que teníem. Ell li va contestar que aleshores el gosset es quedaria en sa casa i així podria anar a visitar-lo quan volguera. Amb el temps aquest gosset es va convertir en un gos de grandària mitjana i fins ara és el gos amb més felicitat i energia que he vist en tota la meua vida.

Mentre canviava d’edat també canviava de rutina. Ara ell ja no venia a per mi, però continuava anant a sa casa a dinar, ja no veiem els dibuixos, ara veiem els partits de futbol que podíem, i quan estava veient-lo en ma casa, en finalitzar el partit mon pare li telefonava per a comentar-lo.

Amb la nostàlgia de la meua infantesa amb ell i adonant-me de la importància que va tindre, comence a escoltar com el soroll del fons de l’habitació comença a debilitar-se. No fa falta que ningú m’explique perquè m’he d’eixir de l’habitació. Quan m’aprope a la màquina de l’aigua escolte com dues infermeres parlen sobre una dona que acaba d’entrar a l’hospital per donar a llum.

Quina ironia la de la vida, que en el mateix edifici on la vida d’un acaba, la vida d’altre comença.