Click

Insisteix, a mi em sembla divertit, bevem, ens besem, riem, ens desitgem. Torna a insistir, però a mi em fa vergonya, “Va, vinga sols una”, “Lleva’t la brusa”, “Del tot”. Alguna cosa és diferent a la seua veu, als seus ulls. O tal volta als meus. Tan sols sé que ja no vull continuar, he canviat d’opinió. Però ell, ell ja no és ell o tal volta ara sí ho és. Ja no juguem els dos, no escolta, ordena “Mira allà”, “Dobla la cama”. Vull que s’ature, però continua i cada “click” em trenca, i jo m’esvaisc, amb cada captura em fa presonera al seu mòbil.

La Cursa

La cursa havia començat, després d’anys d’entrenament colze a colze.

Però ell es creia més ràpid, més bo. Jo lluitava amb totes les meues forces, i ell, ell em feia caure i seguia avant.

De sobte, com conjurat pel meu contrari, al meu camí aparegueren clots, escletxes.

Ensopegava, queia, ell es reia, m’alçava. Desesperada, tractava de córrer pel seu terreny, però el crit del públic m’ho impedia. “Al teu lloc!”

I podria haver parat. Haver dit adéu al sofriment. Però no em rendiria. Tornaríem a córrer com a iguals la cursa de la vida.

Truquen a la porta del meu despatx. Ell entra, nerviós.

“Diga’m, havia treballat abans d’enginyer?”, pregunte.

( Finalista VIII Edició Concurs Microrelats Tiranti@nes  (2016)

101 Sabates

Als dos extrems del carrer vivien dos xiques econòmicament molt diferents.
Una tenia cent parells de sabates i l’altra, un parell, però que per a ella eren més valuoses que tot l’or del món. Eren roges, còmodes i brillants.

La primera xiqueta sempre passejava trista perquè encara que aconseguia tot el que volia mai estava satisfeta, i la segona, sempre molt feliç.

Un dia van topar al carrer la xiqueta del centenar de sabates va veure les de la xiqueta i li va proposar canviar-li eixes sabates per totes les seues, però es va negar.
I aleshores va comprendre que: “ No és millor qui més té sinó qui menys necessita”

( Finalista 2n cicle d’ESO. Col·legi Abecé)

Els nostres majors, els meus iaios

Ell estava en eixa habitació, en la que ningú vol estar, amb l’electrocardiograma representant el pols del pacient recolzat al llit. En eixa habitació on sols s’està feliç si hi ha una dona amb un nounat al braç; però feia molt de temps que el meu avi havia deixat de ser un nounat, concretament setanta-nou anys.

Setanta-nou anys on la seua vida no va començar com la que tothom vol, sense pares, amb una tia que no li feia cas i per acabar vivint amb una dona que no coneixia de res, però que el va cuidar com si fos un més dels seus fills. Una vida difícil que ell va decidir que no anava a impedir-li fer el que li agradava. Es va casar amb vint anys, va tindre dos fills i es va dedicar a les seues dos grans aficions; els camions i al futbol, com àrbitre.

La meua vida va començar d’altra forma, amb ell sempre al meu costat. Molts records s’agrupen al meu cap. Com quan amb menys d’un any, en Nadal, es va quedar assegut en una cadira amb mi damunt de la seua cama fent-me fer bots mentre alçava i baixava la cama, és clar que estaria cansat, però va seguir perquè sabia que m’agradava i em feia riure. Com m’agradaria tornar a eixos moments on la vida pareixia tan fàcil al seu costat, on la preocupació més gran era si posar un canal de televisió o un altre, on la rutina després del col·legi era que ell em recollira, passar sempre pel mateix carrer, arribar a sa casa, menjar i quedar-nos adormits al sofà veient la televisió. També recorde aquelles vesprades quan els meus pares
tardaven més en arreplegar-me i ell em proposava fer bots al matalaf per distreure’m.
També recorde aquella vegada que vaig veure una tortuga en una botiga d’animals, em vaig quedar mirant-la i ell va entrar i la va comprar. Després va haver de convéncer els meus pares per a que poguera quedar-me-la. A més els meus avis tenien un gos amb el qual sempre estava jugant, jo crec que ahí va començar el meu amor pels animals. Des que tinc ús de memòria que recorde demanar als meus
pares tindre un gos; amb 8 anys a Nadal vaig anar a la seua casa i em van guiar fins a una caixeta de mitja mida amb forats als costats. Quan la vaig obrir vaig veure que dins hi havia un gosset petit d’uns tres mesos que em va començar a llepar la mà. Aquell va ser un dels moments més feliços de la meua vida, ja que era la primera vegada que tenia un cadell tan petit a les mans. Mentre jo jugava amb ell, el meu pare
parlava amb ell per a dir-li que havien fet una bogeria adoptant-lo, ja que nosaltres no ens podíem fer càrrec pels horaris que teníem. Ell li va contestar que aleshores el gosset es quedaria en sa casa i així podria anar a visitar-lo quan volguera. Amb el temps aquest gosset es va convertir en un gos de grandària mitjana i fins ara és el gos amb més felicitat i energia que he vist en tota la meua vida.

Mentre canviava d’edat també canviava de rutina. Ara ell ja no venia a per mi, però continuava anant a sa casa a dinar, ja no veiem els dibuixos, ara veiem els partits de futbol que podíem, i quan estava veient-lo en ma casa, en finalitzar el partit mon pare li telefonava per a comentar-lo.

Amb la nostàlgia de la meua infantesa amb ell i adonant-me de la importància que va tindre, comence a escoltar com el soroll del fons de l’habitació comença a debilitar-se. No fa falta que ningú m’explique perquè m’he d’eixir de l’habitació. Quan m’aprope a la màquina de l’aigua escolte com dues infermeres parlen sobre una dona que acaba d’entrar a l’hospital per donar a llum.

Quina ironia la de la vida, que en el mateix edifici on la vida d’un acaba, la vida d’altre comença.

Em vaig alçar molt matí, la cova estava gelada, ja que una forta ventada havia apagat el foc tot d’una, aquell foc que portava encés des d’ahir, des d’un poc abans que el sol s’amagara i que Ant s’havia encarregat d’encendre amb dues pedres que colpejades crearien una espurna, i que farien que junt amb la fullaraca i les fibres seques de la corfa d’un arbre, s’originara el foc. Jo, Gruc, fill del cap de la tribu, Ner, i nebot del xaman de la tribu Joe, que aquest matí estava contactant amb els esperits que ens protegeixen, per a donar-nos forces. No ho sabíem, però tocava afrontar el moment, aquell moment de partir, decisió presa per Joe després de veure els ocells volar tots en grup en forma de punta de fletxa, desplaçant-se cap a una zona més càlida, aquella imatge ens avisà que era l’hora de deixar darrere la cova, i apartar tots aquells nervis que ens recorrien a tots pel cos, de deixar a mitges les puntes de fletxa, rascadors, bifaços, arpons i burins, ferramentes que entre altres, estàvem aprenent a fer amb el savi Pip i recollir tot el que fora estrictament necessari. S’acostava l’hivern. L’hora de ser nòmada.

Ja estàvem, era el moment d’emprendre el camí cap a un altre lloc més càlid. Intentar sobreviure tots. El camí es trobava fangós i el paisatge era verd i bonic. Tanmateix, hauríem de revisar tots els membres del clan, un per un, ja que érem un grup i no podíem deixar a ningú. El cap de la tribu, Ner passà revisió: les recol·lectores Xita i Brinda, el savi Pip, l’esporgadora Mat, encarregada de les pells, Ant, el membre més forçut (encarregat del foc i un gran caçador), i per últim els xiquets Ta, Mia i Bin, el meu millor amic, amb qui tenia previst fer el ritual de pas a l’adolescència i que no estava present. Després d’utilitzar tot un dia buscant Bin i finalment no trobar-lo, el nostre xaman va fer la pregunte que jo m’esperava però que no volia sentir: Què fem?

El deixem i comencem el recorregut? O el continuem buscant tots junts i ens arrisquem a què l’hivern se’ns tire damunt? El cap de la tribu, Nerd, va decidir que el buscaria i que ja trobaria un lloc on refugiar-se. Jo no volia perdre a Bin.

Per fi vam decidir marxar, emprendre el viatge a una altra cova, a un lloc més càlid. Ens acomiadàrem de Ner, com que s’ocuparia de buscar a Bin, no vindria amb nosaltres. 

El nostre xaman actuaria com a cap de la tribu i ens guiaria en el camí. El nostre viatge té un recorregut de sol a sol sense parar, l’únic problema era que Xita, la dona del xaman la meua tia, aquella dona que tant aportava a la tribu amb Brenda recol·lectant fruites, estava embarassada de sis mesos. Però, com deia érem un grup i no la deixaríem apartada per res del món. Passaren dues hores llargues i no podia ni imaginar-me el perill que podríem córrer, ja que perfectament ens podria aparéixer un ós de quatre metres d’alçada, un bisont o fins i tot un lleó salvatge amb unes garres perforadores, però el pensament se’m n’anava al cap de la tribu, que no deixava de ser mon pare i que no sabia si tornaria a veure, perquè segons deia el xaman no duraria més de dos dies sols si no trobava un refugi. Caminàrem i caminàrem fins trobar un lloc on refugiar-se i descansar uns minuts. Mentre descansàvem i menjàvem la carn de l’animal que Ant acabava de caçar just feia una estona, li vaig demanar els budells per a poder acabar de fer una llança, lligant la punta feta de pedra amb la branca d’arbre, en concret de teix.

Vam continuar caminant fins que un soroll de fons, com de petjades silencioses, va fer emporir la tribu. De sobte, una bèstia va eixir d’entre els arbres, seria la fi? No teníem a Ner per protegir-nos, però en veure que s’abalançava sobre el grup fixant la mirada sobre Xita, sense saber d’on, vaig traure el coratge per interposar-me davant la bèstia amb la llança que feia poc havia acabat i pam! Tot i que no tenia suficient força i agilitat per a matar-la, el tall que li vaig provocar va ser suficientment profund per fer-la fugir i permetre’ns continuar el nostre viatge.

Després de diversos dies, arribarem a una cova, una amb molt d’espai, vegetació i un riu a prop, era la cova perfecta per esperar a la pròxima època de l’any. Esperàrem uns dies més al nostre cap, però no va aparéixer. El xaman va intentar moltes voltes comunicar-se amb Ner mitjançant els esperits, però els esperits no contestaren, senyal segons el xaman que el seu cor s’havia aturat.

El xaman, després de la mort de mon pare, Nerd, cap de la tribu, va organitzar un ritual que donaria pas al nou cap de la tribu, que seguiria els passos de Ner, sempre pel bé de la tribu. Aquell vaig ser jo.

Hola!! Jo sóc Vil i sóc un xiquet menut neandertal i la meua tribu és nòmada, estic aprenent d´un ancià com fabricar les millors ferramentes de tota la historia.

Ara mateix estem a l´estiu, al voltant de la nostra cova ens envolta un meravellós paisatge amb una gran plana on podem veure: pins, un llimer, uns quants ametlers i algún arbre fruïtal, també tenim un riu amb un llac en el qual ens banyem cada dia per refrescar-nos i així intentem ajudar a pescar als nostres majors.

La cova on nosaltres vivim té unes dimensions grans, ja que som una tribu de 64 membres, la temperatura que hi fa al seu interior és fresqueta. La manera d´organitzar-nos és la següent: els xiquets com jo i el meu amic Pex dormim amb les dones prenyades al final de la cova per estar més

protegits, davant de nosaltres están les altres dones i els xiquets més grans i al principi de la cova están els hòmes dels quals alguns fan guardia totes les nits per poder defensar-nos dels perills que poguen ocorrer. Les menjades que fem i les festes sempre les celebrem al exterior amb un gran foc que serverix tant per aïllar els animals com per fer-nos llum.

A la meua tribu hi tenim moltes feïnes com caçar, pescar, recol.lectar…,tenim temps per poder fer feïna i divertir-nos, una cosa de les que més m´agrada!!

El meu germà major Oki és caçador amb altres homes com Tuy, Jaf i West, ells passen uns dies fora de la plana intentant dur menjar a la cova. L´altre dia varen dur un animal grandíssim que mataren amb les puntes de fletxa que elaboren les persones encarregades de fer les ferramentes, i varem fer festa per celebrar que ja teniem menjar per uns dies, jo vull molt al meu germà perquè quan està amb mi juguem a fer carreres i hem conta anecdotes de les caçaries.

La meua germana Reu es dedica a recol·lectar els fruïts dels arbres quan aquests están madurs per poder fer menjar, ella és molt feliç amb la seu tasca.

També hi podem trobar pescadors com el meu pare que en aquests moments és un dels millors junt amb el seu amic Zas que és el pare del meu millos amic Pex. Ells van cada dia a pescar amb les seues eïnes com els arpons i sempre tornen amb el cabàs ple.

La meua mare és la curandera de la tribu, coneix totes les plantes que hi ha per la plana i elabora remeis per sanar a tots els malalts, utilitza un rascador per poder escollir les plantes amb millor arrel.

La persona que m´ensenya a mi, és l´ancià més major de la tribu, anomenat Duk, a mi m´agrada molt la seua forma d´explicar perquè ho fa de manera divertida i té molts coneixements, agafa els resquills que hi troba per ensenyar-nos a fer ferramentes, a més a més alguna vegada ens porta a fer utensilis de caça molt sensills i ens demostra com poder utilizar-los.

A mi, em pareix que som una de les millors tribus que hi conec, ja que tenim tots els recursos necessaris per poder sobreviure, espere saber fer les millos ferramentes per poder combatre tots els perills que hi puguen vindre, que el meu germà seguisca caçant igual de bé, que la meua germana siga igual de feliç amb els seus arbres, que el pare pesque el peix més gran del món i la mare trobe la cura definitiva per a moltes malalties.

Ara vaig a dir-vos adéu amb el meu idiona oficial.

RACAAT!!!

Era l´any 506 quan jo acabava de complir 21 anys. En la meua familia erem tots comerciants (ja que els oficis passaven de pares a fills) i viviem en una casa a un feu en Oviedo.

La casa era xicoteta i estava dividida en dues parts :una part era per als animals i l´altra per a nosaltres. La part on estaven els animals estava habitada per dues mules, que ens ajuden a transportar la mercaderia i també on es trobaven els seus aliments. L´altra part era on viviem els meus pares i jo. A la part de baix hi havia una xicoteta cuina amb un calder per a cuinar diferents aliments, com carn de porc, llegums o pa per fer el esmorçar o el berenar. A la part de dalt teniem tres llits fets de palla amb una tela damunt, per a poder dormir .

Jo vaix nàixer a l´any 485 al feu d´Oviedo, Gallaecia (Regne Suevo). En la meua familia sols erem tres, tres comerciants. La meua mare era una dona alta amb els cabells castanys anomenada Trea. El meu pare era un home que tenia els cabells negres com el carbó i amb molta força, anomenat Aloys i jo era sols un xic alt (com la mare) i amb molta força (com el pare), anomenat Didacus, que quan era més menut, li agradava molt que la mare abans de dormir li contara l´historia de Gallaecia, regne que ocupava tota la zona nord-oest de la península. 

Tots els dies anavem vestits iguals el meu pare i jo: amb un tipus de vestit que ens arribava per dalt dels genolls de color verd, uns pantalons molt apretats (auxili!!!! que m´ofegue…) gris, unes sabates marrons i una tela gris que ens cobria el cap. Ma mare portava una roba distinta: un cos de color marró, una falda negra i llarga per davall dels turmells, unes sabates , una tela gris al cap i un barret de palla. Com que ella era la que cuinava, sempre ens sabia fer els millors menjars : pa amb vi o amb caldo, especiat amb canella i el meu preferit , la botifarra amb pinyons i panses.

Cada dia, els meus pares i jo ens alçavem ben prompte per poder vestir-nos, carregar les nostres mercaderies i els diners a les mules i començar el trajecte. Primer anavem a buscar a un gran comerciant de la zona que ens proporcionava les millors mercaderies com espècies o vins per als senyors feudals. Després anavem a altres feus propers o al nostre per començar a vendre els productes. Per suposat que havien de pagar un peatge. Els senyors feudals sempre eren molts exigents: volien els millors productes per a ells, especialment especies, vi, carn, sucre o mel. Amb el senyor feudal sempre guanyavem molts diners. La resta de la població comprava aliments que costaven pocs diners, ja que no es podien permetre els mateixos luxes que el senyor feudal. Després tornavem a casa per a esmorçar , preparavem el berenar, l´agafavem i tornavem a la feina fins que es feia de nit que, tornavem a casa a dormir. 

El meu nom és Baasima, i sóc de Còrdova, una ciutat que és el centre de la vida política, econòmica, cultural i religiosa. La ciutat està protegida per una muralla. El meu barri és gran, i amb llars humills, però tots cooperem i ens ajudem molt. La meua casa és de les més grans del raval i consta d´una petita cuina amb coixins i una estora, amb una tauleta en la que menjem sempre, que es troba a la part de baix i dues habitacions amb un llit cada una a la part de d´alt, a més, tenim un xicotet taller en el qual treballem els meus fills, el meu home i jo. Als carrers podem trobar el mercat, el hamam, també la mesquita major, les placetes i l´alcàsser.

Vaig nàixer a l´any 294 des de l’hègira. La heretació a califa d´Abd al-Rahman III va ser a l´any 290, que, quan vaig nàixer van haver moltes revoltes, fins al 300, l´any el qual ell es va proclamar califa de Còrdova, que era la màxima autoritat religiosa de tot Al-Àndalus. Això m´el va contar el meu avi, quan era petita, ja que era relevant en aquella època. Ja han passat més de 20 anys, i encara avui en dia ell és el califa de Còrdova, amb ajuda dels valís, els visirs i el hagib.

Com la meua família és musulmana,porte un hiyab, que és un vel típic de les dones musulmanes. També porte un vestit confeccionat per la meua filla Hanan i unes sabates de cuir. La nostra alimentació és sencilla, consta de fruita, verdura, arròs i cereal.

La meua filla i jo som ames de casa i el meu fill i el meu home son alfarers i treballen al taller que tenim en casa. Un dia normal per a mi comença pel matí, netejant i confeccionant, després, junt amb el meu fill, isc al soc per a comprar el menjar. Després vaig al hamam. Cada dia, resem cinc vegades. Abans de que s´amague el sol sopem tots i resem a Al·là, i abans de dormir sempre llig una pàgina del´Alcorà, i moltes vegades somie en visitar altra volta La Meca.,

Jo crec que la meua vida no està gens mal, encara que molta gent diu que els humills no podem viure a gust.

Carisi va ser un home naixcut a la ciutat de Constantinoble al cinc-cents cinc al barri de la Pera, el barri on més comerciants vivien i on més es comerciava. Ell va ser un xic amb sort, perquè va nàixer a una familia aristòcrata i famosa perquè tots eren polítics de gran importància i de molts diners, va anar a l’escola i era el més destacat d’aquesta. Li agradaven les classes de gimnasia i era un apassionat per els cavalls, el tracte i alimentació d’aquestos li agradava molt, tant que els seus pares li van regalar un, Carisi el va anomenar Bucéfal, ja que a les classes del col·legi va escoltar parlar del cavall d’Alexandre Magne, i com era tant ràpid i fort, va possar-li aquest nom al seu nou cavall.

Els anys van anar passant, i Carisi cada vegada era més major i la seua passió per montar cavalls i passegar amb ells no havia desaparegut. Com ja no depenia dels seus pares, havia de buscar un treball. Va anar a diferents comerços i botigues d’alta qüalitat per a vore si l’acceptaven en aquestes i com tenia molt bon perfil, li van acceptar a un comerç de joieria. Estava molt il·lusionat per aquest treball i els primers dies ja estava fet tot un comerciant, segurament hi haja sigut perquè sempre escoltava a gent del seu barri fent negocis. Van anar passant els dies i Carisi es va donar compte de que era molt avorrit estar tot el dia a una botiga sense fer res si no havien clients, ademés es posava a pensar en Bucéfal i li donaven ganes de cavalcar amb ell. Va pensa-ho durant uns dies, fins que va decidir, deixar el seu càrrec a la botiga i anant per le vicis de la ciutat va arribar fins a la seua casa amb l’idea de que al proper dia aniria al famós hipòdrom de Constantinoble amb la proposta de servir d’espectacle per als ciutatans d’aquesta ciutat.

Al dia següent va desdejunar llet, un iogurt i olives, i es va dirigir cap a l’hipòdrom amb el seu cavall, que tristment es veia vell per els anys. Quan Carisi es va donar compte d’açò, es va posar molt trist i va li va fer carícies. 

Quan ells dos van arribar, van anar dins de l’hipòdrom dient que volia ser corredor de cavalls i participar en aquest hipòdrom. Primer havia de demostrar el que savia per a que pogueren vore si era acceptat o no. Carisi va demostrar que era molt bo manejant el cavall, i que podia arribar molt lluny, però li van dir que amb eixe cavall no era suficientment ràpid per a participar, i, Carisi es va posar molt trist per el que acabaven de dir-li. Després ell tenia que mostrar de que equip anava, es a dir si era de l’equip dels venetii, prasinoi, rousioi o leukoi. Va dir que era dels venetii, perquè solien estar més influenciats amb els temes polítics, no religiosos, que, entre els dos hi havien grans disturbis. Finalment, va ser acceptat i li van dir que en cinc dies, començava una nova temporada en la qual ell ja podia participar.

Quan va anar-se de l’hipòdrom, va anar a una zona apartada de la ciutat i va donar un passeig amb el seu cavall Bucéfal per les praderes disfrutant dels moments que havia viscut de menut amb ell, l’idea de que no anava a competir amb el seu cavall de tota la vida no li agradava perquè ell de menut somiava amb fer les carreres amb ell… Aixina va ser que al dia següent va anar en busca d’un nou cavall amb l’idea de que al vore-lo es done compte de que eixe anava a ser el seu nou cavall. Buscant i buscant va vore molts tipus, i de molts colors, marrons, negres, blancs… però en un moment va vore a un que va fer-li sentir el que ell volia, era un cavall blanc com els núvols i amb una taca negra a l’ull dret, va demanar a l’home que li donara el cavall, que ell o pagaria, i quan el va agafar va sentir el mateix que amb Bucéfal, ademés aquest també es notava fort i àgil, el que va il·lusionar més a Carisi.

. . .

Va arribar el dia que Carisi va desitjar tant, havia practicat molt amb el seu nou cavall que ara s’anomenava Cebúfal, anomenat així perquè es sentía igual que amb el seu antic cavall que ara es trobava a la seua casa. Era el seu moment, les persones estaven bojes per vore la carrera, i Carisi estava preparat. La carrera va començar i Carisi anava primer, en eixe moment es va fixar en el seu cavall, el carruatge, els sorolls de les danses i altres espectacles que s’escoltaven, i als homes desesperats fent apostes amb grans quantitats de diners. Amb aquesta distracció li van adelantar i Carici es va possar molt nerviós, aleshores va fer que Cebúfal es donara més pressa perquè si no perdria. Fins que no va arribar a la meta, Carisi no es va donar compte de que va guanyar ja que s’havia concentrat tant que no mirava a altre costat que cap a davant. En eixe moment es va posar molt alegre, va baixar del cavall i li va acariciar, estava molt satisfet amb el que havien fet.

Carisi va arribar a casa i, se li van anar les ganes de somriure, Bucéfal estava al sòl desplomat, i, mort, en eixe moment Carisi ho va abraçar i es va posar a plorar.

. . . 

Van passar dos anys, Carisi era conegut per tota Constantinoble, havia guanyat moltes carreres i ja obtenía molts premis. Però va arribar el dia en que es feia una gran carrera entre els dos millors corredors de cavalls de Constantinoble, Carisi i Aureli August, Aureli era del equip dels prasinoi, al contrari que Carisi que era dels venetii, cosa que feia més competitivitat. La carrera anava a començar, els dos es tenien molt respecte, fins i tot Carisi anomenaria a Aureli com un amic, però ara Carisi s’havia de concentrar i fer-ho el millor possible. Els crits de les persones eren horripilants, i tot el món estava dessesperat. A Carisi no li agradava que la gent estiguera així per una carrera. El moment havia arribat i la carrera havia començat, els dos anaven junts i a la mateixa velocitat, havien moments que un anava més adelantat, i al contrari, però quan va arrivar el final, els dos van arrivar a la vegada fins a la meta, i no es s’havia qui havia guanyat. Van passar uns minuts fins que es va dir qui havia guanyat. Un àrbitre deia que va ser Carisi i altre que va ser Aureli. Va vore un rebombori gegant en l’hipòdrom, les persones van començar a pegar-se, fins i tot havien persones amb espases. Carisi i Aureli van tindre que anar-se de l’hipòdrom per el que estava passant.

Els dies van passar i no es va donar ni el guanyador de la carrera, ademés van començar una guerra civil al voltant de la residència de l’emperador Justinià I, i tot açò per la carrera. Carisi va decidir abandonar el seu treball ja que el que els seus seguidors i els seguidors de Aureli van fer, no significava voler a un corredor de carreres de cavalls com tal. Després d’açò, ja no s’ha sabut res més d’ell.

Aquesta guerra civil es va proclamar a l’any 532 i és coneguda com “Revolta de Niká”.